Lleida, cultura i avantguarda

Records i paisatges viscuts, per Joana Bonet

Cada matí, en arribar d’hora a l’estació de Lleida, aquella nena de catorze anys es deixava envair per una aroma que li feia l’efecte d’exòtica, una mescla entre sofre i cafè amb què s’omplia els pulmons. Pensava que aquella era l’olor que distingia les grans ciutats dels pobles, una olor de territori desitjat, d’herència històrica teixida per cartaginesos i romans; o no era això el que recordava aquella estàtua d’Indíbil i Mandoni, herois vençuts?, perquè també va aprendre que calia honrar més els perdedors que els guanyadors. Avui la història ens relata que hi va haver arquers de Lleida defensant l’Acròpolis davant dels bàrbars.

Lleida no s’entendria sense un Josep Vallverdú; sense una Pepa Domingo, que va contribuir a l’enlairament de la moda espanyola als anys 80. O sense un Jaume Magre, que acompanyat de la seva esposa Rosa Ferran va obrir la Petite Galerie: un passadís amb paviment hidràulic il·luminat amb una bombeta nua. La Petite Galerie va acollir l’art del gran Leandre Cristòfol, de Frederic Amat, Broto, Antoni Llena, Sílvia Gubern, Rosa Siré... A Magre, Imma Monsó el va immortalitzar com l’home de la gavardina blanca.

Lleida posseeix un sky cultural poderós, malgrat que pel seu caràcter sobri i poc vanitós no ho exhibeix. La cultura popular, des de lo Marraco a l’Aplec del Caragol, inclou la rumba lleidatana, el garrotín, els vermuts al carrer Cavallers ―on s’hi va allotjar l’antiga universitat, avui convertida en Parador―.

Allí em vaig estrenar a viure ―això pensava― com una adulta, absorta per les seves llums titil·lants i per un carrer major ple de botigues amb venedores de llavis de sucre. Teníem un castell al turó, el seu far insígnia: la Seu Vella, proposat ara per ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la seva bellesa i la seva història, sempre un fidel mirall de la realitat canviant.

Lleida, segons diu Màrius Torres, ha estat «La ciutat dels ideals que volíem bastir». Em faig meu el vers de Màrius Torres, el meu primer poeta de proximitat, que afirmava que la terra no menteix mentre l’enyorava en aquell sanatori on va aprendre a respirar de nou mentre escrivia cançons a Mahalta.

No sempre es pot sentir que es torna a l’origen. Vas i vens dels paisatges viscuts, com el viatger d’antany que havia de procurar-se noves emocions en tornar una vegada i una altra al mateix lloc amb el mostrari estès al maleter del cotxe. Però aquest Tribut a Lleida de La Roca Village em permet tancar, a manera de cercle, un viatge fundacional. Dormir a les aules del que va ser la meva Sorbona, avui convertides en un superb parador. Homenatjar la meva mentora, la que va ser la meva primera professora de moda, Pepa Domingo: la seva botiga va ser pionera a vendre els dissenys de Sybilla, Manuel Piña, Ágatha Ruiz de la Prada, Toni Miró, Alvarado, Pedro Morago o Kima Guitart. Domingo’s va ser la meva particular Saint Martins School. I alhora, m’anima a reconnectar aquells artistes d’avantguarda amb els nostres contemporanis, que continuen imprimint caràcter a les seves creacions. En definitiva, es tracta de celebrar la ciutat discreta i laboriosa, travessada per un riu, com a París, un Segre que no enlluerna tant com el Sena, però que té uns ponts que apropen la sobrietat de la pedra a l’exuberància dels fruiters. Un aliatge tant profund com brillant.

Àlbum d’una visionària: Pepa Domingo per Toni Prim

«Pepa Domingo ha estat una dona avançada al seu temps i a Lleida hem gaudit molt amb ella», recorda Toni Prim. Des de la seva boutique Domingo’s, als anys 80, va obrir la ciutat a una modernitat insòlita: va apostar per dissenyadors que trencaven les normes tradicionals de la moda; i va convertir les seves presentacions en autèntics esdeveniments urbans. Les desfilades saltaven de la botiga al carrer i acabaven en festes col·lectives, on fins i tot els transeünts s’hi sumaven, esborrant les fronteres entre moda i vida quotidiana.

«Als anys 80 des de la Societat Fotogràfica de Lleida organitzàvem la Fotomostra i omplíem la ciutat de fotografies d’Agustí Centelles, Joan Fontcuberta, Toni Catany o Humberto Rivas, entre molts altres», recorda Prim.

Per a aquesta mostra, el fotògraf ha tornat al seu arxiu juntament amb la periodista Joana Bonet i ha rescatat imatges que avui són memòria viva d’aquella efervescència. La majoria es van fer amb la seva Hasselblad de format quadrat: amb prou feines dotze disparaments per carret que obligaven a mesurar cada enquadrament amb precisió gairebé ritual. En una d’aquestes, l’actriu Carme Llaràs travessa el carrer Major enfundada en un disseny d’Ágatha Ruiz de la Prada, sota la mirada atònita de dones i ancians, poc avesats a aquella transgressió estètica. «Ara m’envaeix una certa nostàlgia —admet Prim—, primer per com érem de joves i, segon, perquè crec que, humilment i sense proposar-nos-ho, vam marcar una època irrepetible.»